La pàgina en blanc

Dames i vinyetaires!

Sempre m'ha semblat curiós com cada cultura interpreta de forma diferent valors que a nosaltres, occidentals etnocèntrics, ens semblen universals. Prenguem com a exemple un símbol que tots coneixem bé, la creu gammada. No en poso cap imatge perquè no ens censurin el bloc, però tots sabeu com és, oi? Què significa per a nosaltres la creu gammada? Odi, racisme, totalitarisme, l'home del bigotet... És un símbol de terror i repressió, perquè va ser utilitzat com a emblema per un dels règims més terrorífics i tristament recordats del segle XX. Fins aquí estem tots d'acord, menys Democracia Nacional. Bé. Ara, anem a Àsia. Trobem creus gammades pertot, als monestirs budistes, als temples sintoístes, a les estàtues de les divinitats hindús... Al Japó mateix, molts personatges exhibeixen la creu gammada com a símbol, i a ningú se li acut acusar-los de filonazis. Per què? Doncs per què aquesta creu és un dels símbols més antics que es coneixen, i simbolitza infinitat de coses: la vida, la mort, l'eternitat i el cicle etern de resurrecció. Ha estat utilitzat per moltes filosofies, religions i moviments polítics, fins que als anys 20, a Alemanya, se la va apropiar un petit partit d'extrema dreta, cosa que va provocar que, per als occidentals, ja només signifiqui una sola cosa. Podríem dir el mateix de la creu cristiana (per als antics romans, un instrument de tortura i execució; per als cristians, el signe de la seva fe; per a Madonna, un complement indispensable), l'estrella de cinc puntes (utilitzada en infinitat de banderes, logotipus comercials i fins i tot ritus satànics) i tota mena d'altres objectes i conceptes, des de les flors i les seves múltiples interpretacions fins als colors. I aquí volia arribar jo.

Els colors. Agafem-ne un a l'atzar: el vermell. Significa lluita, amor, odi, pugna, excitabilitat, és el color de la sang, del socialisme i de McDonalds, entre molts altres. El vermell es rel·laciona amb les passions desfermades i amb els sentiments extrems, és el color de Mart, déu de la guerra, i no en va el planeta del Sistema Solar que duu el seu nom s'anomena també el Planeta Vermell. És un color present a moltes banderes polítiques, amb molts significats diferents, des de la metixa Senyera o la bandera de la monarquia espanyola (on simbolitza la sang), passant per les banderes comunistes com la de l'URSS o la Xina popular fins a escuts medievals com el de la casa Habsburg (vermell-blanc-vermell), el drap que es fa servir per torejar, l'emblema del partit republicà dels EUA i el color de la bona sort en la majoria de cultures orientals.

Entrant ja més en tema de còmics, passem al negre. Color sinistre per excel·lència, fúnebre i opressius, també simbolitza l'elègancia i la sobrietat. La majoria de malvats de còmics i pel·lícules es distingueixen per aquest color, des de Darth Vader fins a les mil i una "Guàrdies Negres" que podem trobar a tort i a dret. Era el color de les SS, de les sotanes dels capellans clàssics i actualment s'utilitza per al dol. Als països occidentals, és clar. Als països islàmics, per exemple, utilitzen el blanc.

El blanc. Color neutre, pràcticament negació dels altres colors, igual que el negre és la mescla de tots ells. El blanc indica infinit, i també puresa, pau i tranquil·litat. Les cases se solen pintar de blanc per dins i sovint per fora, als pobles petits (això té un altre motiu, i és l'ús de la calç com a substitut barat del guix). En els còmics i pel·lícules, sovint els bons van de blanc en contraposició als dolents, que van de negre. La oposició negre-blanc crea una forta commoció visual en quan es tracta d'oposats absoluts dins la gamma cromàtica, i a més combinen molt bé. Si hom veu dos personatges, un de negre i un de blanc, de seguida establirà que són contraris, possiblement antagonistes, de forma automàtica. No en va els escacs són blancs i negres, així com el Ying i el Yan, un altre símbol que dóna per moltes i molt variades explicacions, ja que cadascú hi veu una imatge diferent...

Jo, personalment, hi veig dos óssos panda jugant

El blanc. Quin color. Si és que és un color, que encara no està molt clar. Igual que encara no està molt clar, desprès de deu mil anys d'història humana, si l'aigua té gust d'alguna cosa. Incògnites de la vida. A mí el blanc sempre m'ha angoixat. No vesteixo mai de blanc, ni em poso samarretes blanques. Casa meva està pintada d'un grc pàl·lid, amb tocs marfil, i a la cuina les rajoles són blaves i els mobles marrons. Però res de blanc. El blanc em pertorba, em recorda una pàgina buida. La pàgina en blanc a la que tot autor s'ha d'enfrontar un dia o un altre en la seva vida. Aquella pàgina que tens al davant i que sembla que et vulgui absorbir cap a un forat de cuc, i que, almenys en el meu cas, sempre procuro omplir com més aviat millor, encara que sigui de gargots, per evitar tanta blancor. I sí, els anuncis de detergent em posen nerviós.

Però no tot és dolent en el blanc. Combinat amb el seu oposat, el negre, crea una bella composició anomenada "Glorious Black-and-White" que és la meva preferida a l'hora de fer còmics. El blanc, barrejat amb una mica de negre, dóna gris, un dels meus colors preferits de tots els temps. A més, una pàgina sense blancs és una pàgina que no respira, que angoixa el lector. I no volem lectors angoixats que facin males crítiques als seus blocs, no; volem lectors entusiasmats que ens nominin pel Premi Nacional de Còmic.

No hi ha cap color que no tingui la seva funció, fins i tot el fucsia és útil per fer acudits.

La vida és de colors, i tot i que encara no sé si el blanc és o no és un color en si mateix, en petites dosis estic disposat a acceptar-lo.

¡Visquin les vinyetes!